‘Sis hectàrees d’oliveres’: El pinyol de la memòria familiar

El festival Grec de Barcelona comporta una activitat frenètica per a alguns espectadors (els qui no volen perdre’s res), però també per a alguns intèrprets. Nao Albet està on fire: el cap de setmana passat participava en la marató de la Needcompany al Lliure (Billy’s violence, Billy’s joy i doblet el diumenge), dilluns guanyava el Premi Max al millor espectacle per Falsestuff. La muerte de las musas a Tenerife (no va assistir a la gala perquè tenia assaig general) i dimarts estrenava Sis hectàrees d’oliveres a la sala Heartbreak Hotel. Setmana de no parar per a Albet.

El text de la dramaturga menorquina Aina Tur va obtenir el XVII Premi Quim Masó, un guardó que possibilita la producció i exhibició del muntatge al Grec i el Temporada Alta. La mateixa autora dirigeix un muntatge fred i minimalista, molt alemany, amb uns esplèndids Anna Alarcón i Nao Albet. La Júlia visita el Pau, el seu cosí, a la casa familiar envoltada de camps d’oliveres, i això és el detonant d’una mena d’explosió per fases o incendi a càmera lenta. Marc Salicrú firma l’escenografia i la il·luminació: una caixa de vidre acull, com un terrari, la maqueta de la finca, aparent estampa idíl·lica envoltada de muntanyes de suro i arbrets de plàstic. L’espai sonor de Jaume Manresa converteix les cigales en música electrònica, i obté així un so que ho embolcalla tot. Alarcón i Albet gairebé no es miren durant tota la funció: combinen la mirada perduda amb les frases adreçades directament al públic, mentre van narrant els seus records i pensaments.

El text resulta una mica dur de rosegar, però és el pinyol d’una oliva ben macerada, curada i amanida per la posada en escena i la interpretació dels dos actors. Sis hectàrees d’oliveres barreja històries d’una infantesa plena d’homes monstruosos i dones críptiques amb un present força tèrbol, jugant hàbilment amb el misteri, els retrets i la culpa. Les paraules dites pels dos personatges es mesclen amb els seus propis pensaments: oracions mai pronunciades que situen els espectadors en avantatge, ja que som els únics que tenim tota la informació. El dolor i la por de la infantesa poden desaparèixer sota un foc purificador que ho arrasa tot. Però les cendres sempre hi seran. I el fum és hipnòtic, encara que sigui artificial.