‘Nodi: de gossos i malditos’. Destruir la cultura catalana

Barcelona era una festa fins que l’heroïna, la sida i el pujolisme s’ho van carregar tot. Durant el breu període de temps que va durar la Transició, l’hedonisme i l’anarquia van omplir Catalunya de figures extraterrestres: algunes encara són entre nosaltres, d’altres van ser una rutilant estrella fugaç. Els Jocs Olímpics de 1992 i la cultura del disseny van donar el cop de gràcia a l’època llibertària: la banca sempre guanya. Els qui encara no s’havien col·locat no van trigar a col·locar-se.

Nodi: de gossos i malditos és un muntatge senzill, però brutalment honest, on la jove companyia La Moukhles & Sentís mira la contracultura catalana dels anys setanta amb l’estima que atorga la distància generacional. Joan Sentís és un “nen olímpic” que a l’institut es va obsessionar amb Pau Riba i el seu univers, i que gràcies a una feina per sortir del pas va conèixer Marisa Muñiz, una supervivent d’aquella època. El Nodi és un gos, el germà perdedor del Cobi o l’antítesi del quisso –i el seu creador, Javier Mariscal– que va passar directament de l’underground a TV3. La Marisa està encarnada per la talentosa Miriam Moukhles: un prodigi escènic, un nom a tenir molt en compte. Pau Riba pren el cos de Fermí Delfa en un treball no ja d’imitació, sinó de possessió demoníaca: veiem l’ànima del cantant amb els nostres propis ulls. Utilitzant eines de l’autoficció i del teatre documental, la peça bascula entre la idealització d’una època i la mirada crítica que proporciona el temps. Joan Sentís va ser, sens dubte, un adolescent estrany.

Maria Donoso i Albert Boronat firmen la dramatúrgia i la direcció d’una proposta intel·ligent, política i amb molt d’humor. En un present on veiem espectacles que s’han parit en dos mesos, és un plaer descobrir una peça que s’ha cuinat a foc lent durant tres anys. Amb només una taula i un tocadiscos, uns llums, una guitarra i fum artificial, Nodi: de gossos i malditos és més profunda que moltes tesis doctorals saberudes. Mentre que Madrid va tenir la seva Movida (”promovida por el ayuntamiento”), Barcelona va viure uns anys de llibertat que, vistos amb la mirada actual, semblen un miratge. La conversa entre Pau Riba i Pau Malvido és colpidora. On hi havia l’antiga sala Zeleste, avui dia hi ha una botiga Desigual.