Rosa Font converteix en excepcionals les emocions comunes a ‘Un bosc infinit’
La vitalitat dels detalls llueix en una novel·la de circumstàncies dramàtiques
En un conte de Txékhov, ‘El petó’, el protagonista creu haver viscut un instant excepcional que li compensa la rutina generalitzada de la seva vida —durant una festa, en una habitació fosca, una desconeguda el besa per error; és un incident que va magnificant al llarg del temps, com si li servís d’antídot secret contra la seva timidesa i ingenuïtat, com si la història sobre l’episodi que ell es va contant a si mateix s’expandís a la manera d’un somni que s’integra en el ritme de la seva pròpia vida; i quan a la fi, una nit, decideix explicar-ho tot a uns amics, convençut que podrà allargar-se ben bé fins entrada la matinada, amb astorament s’adona que li ha calgut tan sols un minut per narrar el plantejament, el nus i el desenllaç, com si només fos capaç d’anomenar amb paraules el titular de la notícia.
I aleshores, James Wood, comentant l’estratègia narrativa de Txékhov, diu el següent: que si bé la vitalitat d’una història està relacionada amb el seu excés, amb el seu excedent, amb el caos de les coses més enllà de l’ordre i la forma, també es pot dir que l’excedent de vitalitat d’una història té molt a veure amb els detalls. Els detalls, diu James Wood, són els trossos de vida que sobresurten del fris de la forma, implorant que els toquem, i representen la fusió màgica en la qual la màxima quantitat d’artifici literari —el talent de l’escriptor per seleccionar el que narra i la imaginació creativa— produeix un simulacre de la màxima quantitat de vida no literària o real, un procés en què l’artifici es converteix en vida, en vida fictícia, en vida nova. Els detalls, conclou James Wood, com si hagués acabat de llegir Un bosc infinit, l’última novel·la de Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957), no són realistes, sinó alguna cosa irreductible: són la cosa-en-si, el vital. I el literàriament vital a Un bosc infinit és la gràcia narrativa amb què Rosa Font acumula i manipula artísticament coses tan importants i trivials com aquestes: un ruixat seguit i fi dibuixa reguerons d’aigua al vestit moll, la sabata de la mare se li ha descordat i ensenya el taló amb una clivella tan llarga com el rec del Molí, o “una llum blanca travessa les volves de neu que es despengen a poc a poc i es van movent d’aquí d’allà, a dreta i esquerra, com si sentissin la música del vals que enceta el ball de la festa de Riuvell”. Més enllà de les circumstàncies tan tristament dramàtiques de la novel·la —de fet, podria ser vist com un fulletó rural—, el lector se sent confortat pel treball selectiu de les paraules que fa Rosa Font, com si sempre fos capaç de fer el que Carles Camps Mundó deia de la seva poesia, fer excepcionals les emocions comunes o, com anuncien uns versos seus, “la immensitat de viure / dins de la immensitat”.
Pot haver-hi lectors que caiguin en la temptació d’associar la violència física de la novel·la amb la imaginació truculenta de Victor Català
Si la veu narradora d’Un bosc infinit fos tan literàriament ingènua com la del protagonista del conte de Txékhov, de seguida tindríem conclosa la lectura: dos germans, en Martí, el protagonista, i en Jaume, el seu germà protector, i la seva mare són les víctimes d’un pare —aquell caçador amb ulls d’esparver— posseït per la mala fe primigènia de la brutalitat, directament relacionada amb la desconfiança i la frustració que creen els monstres de la soledat inconscient, com si fossin una tara de la ment originada per l’atzar d’haver nascut i de viure en un lloc on impera la llei natural del pensament rural: els càstigs, les represàlies per qüestions nímies, les injustícies quotidianes, com si fossin una manifestació de l’absurd, regeixen la seva quotidianitat, és el que sofreixen dia rere dia els personatges tan fràgils que Rosa Font presenta com si fossin unes bèsties humiliades i ofeses. I com que Riuvell, el poble fictici on es desenrotlla aquest drama silent que és Un bosc infinit abans que les circumstàncies obliguin la família a traslladar-se a la ciutat, té unes connotacions geogràfiques fàcilment identificables com a empordaneses, pot haver-hi lectors que caiguin en la temptació d’associar la violència física de la novel·la amb la imaginació truculenta de Victor Català. No anirien desencaminats, segurament, però la trama aconsegueix enriquir-se literàriament molt més si el lector vincula Un bosc infinit amb la crueltat moral de Jules Renard i Pèl de panotxa.
Un bosc infinit
Edicions Proa
176 pàgines. 18,90 euros @8,99 euros
