Autoajuda antiga amb Plutarc

De llibres d’autoajuda n’hi ha un munt al mercat, a conseqüència de la indigència intel·lectual de la població: no n’ha tingut prou amb les “religions de substitució” que s’han creat —independentisme, animisme, orientalisme, ecologisme, reciclatge obsessiu, antitabaquisme, antitaurisme, feminisme exorbitat, LGTBIQRSTZ (aneu a saber què voldran dir les lletres que encara no s’han incorporat a la marca), orgull de ser gai en comptes d’orgull de ser humà, trumpisme als Estats Units, orriolisme a Catalunya, i moltes altres addiccions—, que la gent corre adelerada a buscar remei per a les seves vides en llibres carregats de bona fe, d’ingenuïtat i d’oportunitat mercantilista. Prou! Diguem prou! Cremi l’estaca! Entenguem d’una vegada que l’Ítaca de Cavafis és la mort, no la pàtria retrobada: aprendre a morir és el que dona millor sentit a les nostres vides (Montaigne); però creiem, més com més va, que som eterns; si entenguéssim que l’eudaimonia no consisteix a passar-la bé, sinó a endreçar la nostra existència d’acord amb la virtut, cosa no tan difícil d’assolir!

Com que l’essència del nostre benestar té poc a veure amb cap circumstància històrica, i tot amb l’inexorable destí que ja hem assenyalat, qualsevol llibre que hagi parlat de la tranquil·litat de l’ànima, del temps que sigui —no cal anar a parar als quietismes orientals, n’hi ha prou a recórrer la bibliografia de les lletres d’Occident, des de Grècia— serà més que reconfortant, fins i tot més útil, que els desgra­ciats llibres d’autoajuda que proliferen als nostres dies. Tots estan basats en una idea equivocada de l’eudaimonia, que ve a ser l’art de viure amb benestar —res a veure, tampoc, amb el benestar frenètic que generen els festivals de música del Palau Sant Jordi, inclosa aquesta barbaritat corrompuda d’Eufòria, que només servirà per assegurar una certa audiència de la gent molt jove a una televisió pública que ja havien abandonat, i amb raó.

Prou! Diguem prou! Cremi l’estaca! Entenguem d’una vegada que l’Ítaca de Cavafis és la mort, no la pàtria retrobada: aprendre a morir és el que dona millor sentit a les nostres vides (Montaigne)

Vet aquí, doncs, que els tan meritoris treballadors de la Fundació Bernat Metge han portat a les llibreries el volum III dels Escrits d’ètica pràctica, o Moralia, de Plutarc (Beòcia, 50?-120?), a càrrec d’Àngel Martín (Barcelona, FBM, 2024), que hi ha fet una feina extraordinària. Conté uns “Preceptes conjugals” que ja no són vàlids, llevat d’un consell que posseeix la més gran vigència: “A les Muses i a Afrodita els escau la tasca d’endegar la concòrdia conjugal i domèstica per mitjà de la conversa, de l’harmonia i de la filosofia”. (Ara la supervivència dels matrimonis depèn dels fills, dels viatges exòtics i dels creuers de luxe. Conversar? Aviat se n’haurà perdut el costum, per manca de lèxic i capacitat dialèctica.)

Durant molts segles Plutarc va ser conegut i admirat per les seves Vides paral·leles —que Cambó va fer traduir a Riba per a cert enuig del nostre gran home de lletres—, però menys per les seves Moralia. Les Vides paral·leles són una invenció afortunada, bona per establir un lligam entre la civilització grega i la llatina, però tanmateix plenes d’arbitrarietats: hi ha concordances entre grecs i romans que entren amb calçador. Els escrits de moral pràctica de Plutarc van fruir de menys audiència fins que van ser traduïts en bella llengua francesa per Amyot (1565), traducció que va fer guanyar a aquest el títol de bonhomme quan, segons el diccionari de Vapereau, no ho va ser gens ni mica. És la traducció que encara es publica a França.

Plutarc es contradiu de vegades en els diferents capítols del seu llibre —n’esperem àvids la continuació en català—, pel fet que ara considera acceptables certes tesis dels estoics, dels epicuris i dels peripatètics, adés inacceptables o discutibles. No hi fa res. El tractadet sobre “La tranquil·litat de l’ànima” que inclou el nostre llibre d’avui podria en part haver estat signat per Epictet i per Epicur, per Zenó i per Diògenes. Això no passa amb les moralitats de Sèneca (també teniu totes les Cartes a Lucili a la FBM), que certament són massa severes si es comparen amb aquestes de Plutarc, bonhomioses.

Com que aquest va viure en un període d’encara certa glòria de l’Imperi, no ens ha d’estranyar que opini que l’ànima no es tranquil·litza mai tota sola, o rarament, sinó en contacte amb la societat, tot ajudant-se hom a si mateix, però també als altres: una màxima ben coneguda per John Fitzgerald Kennedy. Plutarc explica el cas d’aquell —traslladem-ho— que troba molt cares les anxoves, i no s’ha parat a pensar com són de barats els grans de blat de moro per fer crispetes. És útil agafar-se sempre les coses pel costat bo. També és molt oportú el que diu l’autor grecollatí sobre la memòria: “Els qui no serven en la memòria el passat ni l’evoquen ... es fan cada dia pendents de l’endemà, per tal com l’any passat, l’abans-d’ahir i l’ahir no són res per a ells ni els han pertangut en absolut”. Proust va saber-ho. Del futur, no en sabem res. Sempre som el que hem estat.