El teatre que veurem aquest mes de març

Una selecció amb important presència de teatre “social” (diguem-ne, perquè quin teatre no és, efectivament, social?) la que presentem per a aquest mes de març a Barcelona. Cal recordar que el dissabte 16 d’aquest mes l’aposta del sector és omplir tots els teatres de Catalunya dins de la campanya Cap butaca buida.

‘Dopaland’ . Sala Villarroel (Off) fins al 7 d’abril

La sala Fènix va encarregar el 2022 a la dramaturga i actriu catalana Eu Manzanares una comèdia de crítica social. En va sortir Dopaland, que es va estrenar a finals d’aquell any a la sala del Raval i ara està a l’Off de la Villarroel. Dirigida originalment per Sergi Pompermayer i ara interpretada per Adriana Segurado i Felipe Cabezas, l’obra ens situa en un parc temàtic fabulós on tothom és feliç... On tothom ha de ser feliç, millor dit. Fins que un dels treballadors de somrís profidèn resulta que potser no ha somrigut prou... Una crítica ferotge d’un neocapitalisme que ens vol a tots radiants a l’aparador de la vida, amb el segell indiscutible de l’autora: “És el meu teatre. Sí, tinc tendència a la mala llet i estic convençuda que l’humor és una eina de crítica absolutament vàlida: es tracta de riure’s d’una situació per criticar-la sense paternalismes”, deia Eu Manzanares, que ara dirigeix l’obra, quan es va estrenar.

‘Pa amb tomàquet. El demà'. El Maldà, fins al 19 de març

El Maldà ens transporta una distopia política i nostrada que ens situa (ens fa partícips a través d’unes eleccions generals accelerades!) en una Catalunya independent però absurda. Tan absurda que el pa amb tomàquet queda prohibit. Les protestes no es fan esperar i l’in crescendo de la qüestió no para. La companyia Application Rejected torna a la sàtira, igual que en el seu primer espectacle, Ubu Rex, d’una societat abocada al populisme i a la demagògia, on els bufons ens ensenyaran a riure’ns de nosaltres mateixos.

‘Entrevistes breus amb dones excepcionals’. TNC fins al 31 de març

Cinc models de dones d’allò més variat i més estrambòtic desfilen per l’escenari de la sala petita del TNC en “format entrevista”. Una autèntica Barbie de carn i ossos; una addicta a la plata (i als seus derivats químics); una científica que somia aconseguir la immortalitat; tota una senyora que ha fet carrera política i que vol que els nens vagin amb una pistola a l’escola (aquesta, nord-americana, sí); i una nena de sis anys que cada dia es desperta feliç en aquest mateix món... meravellós. Aquestes cinc dones excèntriques, amb totes les seves llibertats per ser com són, posen el dit a la nafra de les contradiccions de la societat. El segell de Joan Yago (La Calòrica), autor del text, és evident amb tota la seva ironia i sentit de l’humor sempre disposat a explicar veritats, sovint incòmodes però en les quals tots ens trobem molt còmodes. Mònica Bofill dirigeix un elenc amb tota l’escala de colors: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Elisabet Casanovas, Anna Barrachina, Miranda Gas i Yolanda Sikara.

‘Tot fent Pigmalió'. Sala Versus Glòries, fins al 24 de març

Lloll Bertran i Manel Barceló es desdoblen en aquesta versió del Pigmalió de George Bernard Shaw que va fer Joan Oliver, tot convertint l’Eliza Doolitle en la xava Roseta Fernandes i en Higgins en el professor Jordana. I canviant Londres per la Barcelona del postfranquisme, amb el seu canalla barri Xino i el seu aburgesat i senyorial Eixample. El professor acceptarà el repte d’esborrar qualsevol rastre (lingüístic, almenys) dels baixos fons de la venedora de flors de la Rambla perquè no desentoni (mai millor dit) entre les grans dames del passeig de Gràcia. Un espectacle que és una autèntica carta d’amor a la professió d’actor i a la riquesa de la llengua catalana. Tot dirigit per Marc Rosich i Jordi Andújar en un espai sonor i musical creat per Marc Sambola on, per descomptat, no falten tots els personatges del clàssic ni les referències a My Fair Lady.

Assange. El poder de la informació. Teatre Gaudí Barcelona del 7 al 31 de març

Quan encara seguim a l’espera de saber si els jutges britànics decideixen extradir Julian Assange als Estats Units, on podria passar la resta de la seva vida a la presó, aquest cas, incòmode símbol de la llibertat de premsa per a mig món, el Teatre Gaudí ha muntat una obra de teatre que ens situa en el periode d’aïllament (i empresonament) del periodista australià, fundador de Wikileaks, des de la seva arribada (en moto) a l’ambaixada de l’Equador de Londres, el 2011, fins a la presó anglesa de màxima seguretat de Belmarsh, on es troba sense cap càrrec en la seva contra. Joan Frank Charansonnet ha retallat sensiblement i readaptat l’obra del mateix títol dels madrilenys Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz. Ell mateix interpreta Assange, Elena Codó fa de la seva advocada que acaba sent la seva dona (i mare dels seus dos fills), i Eduard Alejandre representa un fictici empleat públic de l’ambaixada, una peça clau perquè és amb qui Assange parla i, també, esdevé l’home de negre que ho controla tot, probablement també els designis del protagonista. Dirigit per Mireia Ros, és teatre documental que ens fa plantejar-nos mil preguntes sobre el què està passant a nivell global.

‘L’imperatiu categòric’. Lliure Gràcia, fins al 24 de març

Al Lliure de Gràcia, un altre retrat social ple d’ironia i de denúncia, emparat en disquisicions filosòfiques (des de l’imperatiu categòric de Kant fins a referències a Kafka o a Walter Benjamin), per descobrir què és èticament adequat quan aquesta societat ens ofega. Victoria Szpungberg ha buscat experiències personals per teixir una sèrie de casos molt comuns, molt propers. Molt indignants. Parlem de l’accés a l’habitatge, de la invisibilització de la dona a partir dels 50 anys, de la precarietat laboral a les universitats. Tot a través d’una persona que ha arribat a la maduresa formant part del sistema. Àgata Roca dona vida a una professora universitària de Filosofia sense plaça fixa, acabada de separar amb 50 anys, a punt de quedar-se sense casa per obra d’un fons voltor. Xavi Sáez fa de tots els personatges (masculins) que es creuen en la vida de la dona, que, en veure’s fora del sistema, comença a patir uns estranys atacs...

‘Artemi, el cambrer abstemi’. Biblioteca de Catalunya del 7 al 24 de març

La precarietat laboral, de nou, apareix sota les voltes del teatre de la Biblioteca de Catalunya, aquest cop centrant-se en el món de la restauració, a través d’una comèdia musical, en forma de vodevil, amb un protagonista que dona nom al’obra: Artemi, el cambrer abstemi. Quim Carandell i Lluc Valverde han escrit l’obra, la dirigeixen i l’interpreten juntament amb Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola i Louise Good, el Col·lectiu Pedant i a Missa Repicant. El drama d’aquest cambrer no és altre que el de “servir la felicitat en gots de cervesa”. I mentre que ell treballa en aquesta lloable feina, tothom s’ho passa bé. I això no pot sinó ser molt dur. Una història poètica, en vers, cantada i esbojarrada que combina la tragèdia amb el drama. Rere la barra del bareto del seu pare, l’Artemi veurà trifulgues, baralles de borratxos, contraban, amor, desamor... Haurà d’arribar a una pacte amb el diable.

‘La veritat de mentida’. Teatre Akadèmia, del 6 al 31 de març

Un joc entre la veritat i la mentida. Un sopar. Una persona nouvinguda... Draps bruts, potser. Il·usions i ambicions, potser, també. Aquesta comèdia “irònica i feroç”, en paraules del seu director, Guido Torlonia, ens fa partícips d’un sopar en el qual una parella convida a casa un amic que ha trencat amb la seva dona i té una altra parella. La nouvinguda. És més jove, no s’assembla en res a l’ex de l’amic. Molt més jove que els altres comensals (“una bomba atòmica de 30 anys que et mira com si volgués menjar-te”, diu el director) la seva presència provocarà una autèntica tempesta en la rutina i la comoditat i l’avorriment (potser) dels amfitrions. I, esclar, destaparà gelosies, rancúnia i frustracions. Serà el doble llenguatge (el verbal i el mental) dels actors (Enrico Ianniello —l’italià que torna als escenaris catalans després de Filumena Marturano, amb La perla 29—, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop) el què convertirà una mentida (potser) en una veritat còmica i castigadora. Torlonia diu que l’autor, el francès Florian Zeller, manipula una reacció en cadena: “Incerteses, dubtes, inseguretat, desitjos reprimits, amistat, confiança, amor, respecte... Tot es posa a la balança”.