‘Cacophony’. La violència del hashtag

Hi ha muntatges que s’aprofiten del “tema de moda” del moment, i després hi ha muntatges que estan de rabiosa actualitat. La dramaturga britànica Molly Taylor va estrenar Cacophony el 2018 –en l’apogeu del moviment #MeToo–, una reflexió sobre la violència i l’assetjament en el món digital. La traducció catalana d’Oriol Puig Grau (no s’ha de confondre amb un servidor) i Anna Serrano Gatell ha traslladat l’acció del Londres original a la Barcelona del present. El canvi funciona, perquè a tot el món hi ha jugadors de futbol acusats de violació, i perquè els linxaments a les xarxes socials continuen sent especialment violents quan van dirigits a les dones. El millor d’aquesta proposta és la direcció de Serrano Gatell (creadora del col·lectiu VVAA i responsable de programació de la Sala Beckett) i un repartiment on s’agraeix descobrir cares noves.

La disposició del públic a tres bandes i l’espai dissenyat per Judit Colomer Mascaró permeten, juntament amb la diàfana il·luminació de Marc Salicrú, que ens concentrem en la paraula, dita per una cacofonia de veus i personatges. Han passat sis anys des de la seva estrena a l’Almeida Theatre, i ja estem molt familiaritzats amb el que explica l’obra. És a dir, la virulència que tenen les xarxes socials a l’hora d’enaltir i destruir, amb la mateixa rapidesa, una persona: si és una dona i, a més, es proclama feminista, els atacs esdevindran furibunds, i les amenaces de mort seran la cosa més habitual. Clara de Ramon interpreta l’Abi, una jove que es converteix, sense voler-ho, en portaveu del moviment feminista. De la nit al dia passarà a ser una figura pública, fagocitada pels mitjans i idolatrada per una massa anònima d’usuaris. Els rostres il·luminats per les pantalles són els fantasmes del segle XXI.

Entre un repartiment excepcionalment carismàtic, destaquen intèrprets com Chelís Quinzá i la seva gràcia desbordant, Mariona Pagès com a adolescent universal o Sandra Pujol i la seva mestra d’escola. Clara de Ramon fa un viatge subtil i convincent, secundada per Clara Sans com a protagonista a l’ombra, i Albert Salazar hi aporta un ajustat contrapunt masculí. El text té un aire de didactisme per a instituts i acaba resultant força repetitiu en la part final, perquè l’autora vol que la seva tesi ens quedi molt clara. Però cal seguir recordant-ho: Què passaria si tots els crims contra les dones fossin contra la infància?