‘La pell del món’, de Xavier Mas Craviotto: El triomf de l’apatia

Ella, la germana que ha fugit del poble després de la mort del pare i viu a París, necessitada de distància i absència per madurar, recorda un episodi de la infància: a l’escola la mestra va dir als alumnes que expliquessin com era la seva família, però ella, en comptes d’animar-se com les companyes, va demanar de parlar d’una altra cosa perquè li agradaria referir-se a coses més alegres, i “penses en el pare i la seva panxa de balena i els seus dits gruixuts i el seu nas gros i la vena al coll. I després penses en la mare, espantadissa com un pardal, plorant a sobre de l’aigüera, d’esquena a la porta. I en el teu germà, tancat a l’habitació, mirant-se la paret blanca perquè li agrada més mirar-se la paret blanca que mirar-se les persones”. I ell, el germà que no s’ha mogut del poble i ha continuat vivint amb la mare, com si l’acorralés “una por molt brusca”, també recorda, i pensa que el pare, a pesar de no ser-hi ja, “continua existint a la vida des de la mort. I la mare existeix morta des de la vida, perquè ja no sap com viure sense la persona que li feia mal. No entens el seu dolor (...), no pares de preguntar-te per què plora per la mort de la persona que la va fer petita, petita, petita fins a consumir-la, fins a reduir-la a pols. I sospites que potser és per això que el plora. Perquè amb el pare, almenys era pols. Però sense el pare, no sap ni ser pols”. És probable que els dos germans, els anònims protagonistes de La pell del món, considerarien una sort envejable la mort prematura que el destí enviava als pares dels altres dos germans que protagonitzaven la novel·la anterior de Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), La mort lenta.

Sobrecarregada de sensacions fosques que se succeeixen sense treva, torben i neguitegen les entranyes del lector

Talment com si s’assemblessin a les rates que veu la germana pels carrers del poble després de tornar-hi per vetllar a l’hospital les últimes hores de vida de la mare —petites, callades i inofensives en un primer cop d’ull, grosses i amenaçadores si s’examinen amb atenció—, La pell del món és una novel·la sobrecarregada de sensacions fosques que se succeeixen sense treva, com si fossin un seguit imparable de canonades que sacsegen, torben i neguitegen les entranyes i el cervell del lector, a la manera d’un malson provocat per l’anestèsia després d’una operació a causa d’un atropellament. El retorn de la germana, la retrobada amb el germà, els fràgils lligams familiars que els relacionen com si es tractessin de dos desconeguts condemnats a menysprear-se mentre se senten obligats a compartir un dol, tot el que té de mínim i previsible l’argument de la novel·la, Xavier Mas Craviotto ho compensa infiltrant arreu una duresa obstinada: qualsevol anècdota del present, o de la infància familiar, està construïda sobre una sensibilitat nerviosa, situada al caire malaltís del cor salvatge de la vida, i que fa de la infelicitat i dels traumes continus del seu dolor privat —al fons, sempre la maldat activa del pare i la maldat passiva de la mare— el camí únic o inevitable de l’escriptura. Enderiats a entendre la seva vida com un text, com si fossin dos personatges escapats d’una obra de Clarice Lispector —tan present a La pell del món que fins i tot es podria dir de la prosa de Xavier Mas Craviotto que segueix l’exemple de l’autora de L’hora de l’estrella i, com si trenqués roques també, fes volar “guspires i esquerdissos com acers reflectits”—, la germana diu que “escrivim el que hi ha fora per entendre-ho. Al final, tot el que tenim a dintre ve de fora. Sempre escrivim sobre les coses que hi ha fora i sobre el que aquestes coses de fora ens deixen dintre”; el germà, en canvi, diu: “M’escric. Com si jo fos un altre. Tots estem formats per altres que no som nosaltres i que sí que ho som, tot alhora. Potser per això escric. Per saber que soc alguna cosa, encara que de vegades no m’entengui”. Tots dos es mostren analítics, el desconcert els venç i l’abúlia els devora, però les seves posicions són irreconciliables.

La pell del món pot semblar una novel·la sobre els abusos i els danys que es produeixen en silenci dins la història privada d’una família, però segurament el que Xavier Mas Craviotto hi deu retratar és una època o una tendència, “que aquesta apatia estranya s’estén per tot arreu. Fins i tot sento apatia per intentar entendre el que sento. Sento apatia per entendre’m. La meva pròpia incapacitat de sentir em sembla anodina. Sento apatia per entendre l’apatia (...) La vida em va passant pel davant. Voldria que algun dia, en lloc de passar-me pel davant, em passés per sobre. Que m’atropellés. Necessito despertar-me d’aquesta anestèsia”.

La pell del món 

Xavier Mas Craviotto  
L’Altra
272 pàgines. 18,90 euros