‘El museu’, de Jordi Carrión i Sagar Fornies: Pantocràtors postmoderns

Quan a Catalunya algú diu “el museu”, està parlant del MNAC. Justament el vaig visitar fa quinze dies, el canònic primer diumenge de mes en què l’entrada és gratuïta, i a les deu del matí ja hi havia una cua de mitja hora amb Barcelona als nostres peus. Era, sobretot, una cua transversal: guiris i locals, parelletes i matrimonis, criatures i jubilats. Quan la gent vol anar al museu enfila cap a Montjuïc i prega perquè les escales mecàniques no estiguin espatllades.

Que això sigui així ha costat Déu i ajuda, tots dos en sentit literal, i aquesta és la història que explica El museu, una novel·la gràfica que Jordi Carrión escriu i Sagar Fornies dibuixa. En el debat nominal que sempre té el món del còmic, El museu abraça deliberadament l’etiqueta de “novel·la gràfica”, que amb edició de tapa dura luxosa i dibuix fosc i elegant podria estar signada per Alan Moore. No és, però, una narrativa lineal. Estructurat segons les quatre divisions del MNAC —romànic, gòtic, Renaixament i modern—, cada esfera és un multivers de digressions que no té res a veure amb la vella història de l’art. La veu que ens guia és una mena d’esperit dels temps postmoderns, que navega per les pàgines trobant el que hi ha de present en el passat i el que hi ha de passat en el present.

La gràcia és que això és el mateix que fan avui tots els museus de primera fila, i bona part de la raó per la qual el MNAC fa patxoca. Abans els museus servien per congelar el temps, i ara contribueixen a revolucionar-lo. Contra la idea de col·lecció permanent, avui s’imposen les exposicions temporals, les performances. Les marededeus de fusta no es mouen, però qualsevol dia les trobareu dialogant (és el verb de moda) amb la instal·lació d’un artista contemporani. Ara l’estrella és Lluís Borrassà, el gran pintor de retaules gòtics que els conservadors i comissaris han tret a ballar amb una nova relectura.

El museu és la traducció literària i gràfica d’aquest nova museologia. Encara que a les primeres pàgines hi ha resumida la història dels patriarques que van anar a Taüll a salvar el romànic i van decidir que l’única manera era arrencar-lo de les parets, l’escena arriba després d’un trànsit xamànic que relaciona les pintures rupestres amb l’art modern i una meditació-western del paper de Verdaguer en la creació poètica de la nació catalana. I de seguida passem a comparacions amb les xarxes socials i la cultura pop. Amb un èmfasi constant en la idea de mutació i l’absència d’inicis i finals, El museu papallonega de l’assaig a la narrativa i de la història de l’art a la història de les idees.

Les il·lustracions són una meravella. Neonoirs i oníriques, les vinyetes converteixen qualsevol reflexió en la investigació d’un crim apassionant, i els quadres, en superherois existencialistes. Aprofitant el fons interminable d’obres, Sagar pot jugar amb detalls i capgirar clixés acompanyat de la lliure associació a què convida el text de Carrión, perfectament sincronitzats. La història del museu feta còmic és un retaule que pren vida.

En canvi, el text reprodueix les virtuts i vicis del guionista. Com demostra en els seus articles, Carrión és un entusiasta de l’oficialisme cultural, capaç d’ampliar els discursos institucionals amb una lectura entretinguda i sofisticada que sempre fa pensar, i alhora emfarfega una mica de correcció política. En la tensió entre global i local, tan característica del món de l’art, El museu cau massa pel costat del global, brillant a l’hora de fer servir el MNAC per il·lustrar els llocs comuns de la crítica contemporània, però massa poc interessat a capturar la personalitat d’un museu concret que només té sentit arrelat a una terra i una història locals.

El Museu 

Jordi Carrión i Sagar Fornies  
Norma Editorial
204 pàgines. 28,50 euros