Càrrecs i partits

Hi ha molts motius per arribar a un acord de govern, almenys mig miler. A Catalunya hi ha uns 500 càrrecs públics els nomenaments dels quals depenen del Govern: consellers, secretaris generals, directors generals, delegats, assessors i directius d'empreses i agències públiques. Suposen més de 50 milions d'euros en sous, però la seva importància real és molt superior, ja que un director general —jo ho vaig ser— té una capacitat de gestió considerable i una influència innegable en els sectors públic i privat sobre els quals projecta la seva activitat —en el meu cas van ser les associacions i les fundacions catalanes.</CS> Molts creiem que caldria professionalitzar la gestió pública molt més del que ho està ara. Una mesura òbvia seria que les direccions generals dels departaments estiguessin ocupades per funcionaris seleccionats per concurs de mèrits. Això passa en països com Itàlia, una nació sobre la qual de vegades es diu que funciona sola, malgrat la inestabilitat del seu Govern. Funciona, però no ho fa sola: els funcionaris no depenen del govern de torn perquè gestionen nivells equivalents als de les nostres direccions generals.

Això mateix també ho ha proposat recentment l'Institut Ostrom Catalunya (www.institutostrom.org), un think tank progressista integrat, juntament amb gairebé 500 més de similar bon nivell, a Atlas Network (www.atlasnetwork.org). Ostrom ho ha explicat en un manifest molt assenyat titulat Per la professionalització de la direcció pública (http://professionalitzem.cat). Els promotors, 30 homes i (només) 4 dones, volen alinear Catalunya amb els millors sistemes de serveis públics del món. És un objectiu teòricament senzill d'aconseguir: a diferència d'una reforma electoral, pujar un esglaó o dos en la professionalització de la direcció pública només exigeix un canvi legal. Gairebé es va aconseguir el 2015 amb el projecte de llei d'ordenació del sistema de direcció pública professional de la Generalitat de Catalunya, però no va arrelar i el projecte es va desaprofitar. I és que, en realitat, cap partit polític català té interès sincer a limitar el seu poder sobre les administracions públiques. Cap.

Cap partit polític català té interès sincer a limitar el seu poder sobre les administracions públiques

França és el país que tradicionalment modela les nostres maneres peninsulars de fer les coses. Té més de cinc milions i mig de funcionaris públics que es regeixen per un mateix estatut general, tot i que hi ha dos grans règims propis per als magistrats i els militars. És un sistema molt centralitzat, però funciona secularment bé. El Banc Mundial publica anualment un índex d'efectivitat dels governs i en ell es puntua França amb 1,38, Espanya amb 1 i Portugal amb 1,15 (atenció!); a dalt se situen esperablement els països escandinaus, amb puntuacions superiors a 1,80. Els Estats Units i la Gran Bretanya són a prop de l’1,50. Com que l'índex contempla els estats, no n'hi ha un per a Catalunya, tot i que no és agosarat suposar que s'apropa a l'espanyol. La pregunta és si l'iguala o si el supera. La meva intuïció és que supera força comunitats autònomes, però que no iguala els grans cossos de l'Administració Central de l'Estat. A la Generalitat d'avui li queda petita l'estructura constitucional i legal de les comunitats autònomes establerta per la Constitució, però li ve gran l'ambició de convertir-se en un Estat. L’hiat es pot anar cobrint amb serietat i dret administratiu ben travat. El reforç de la professionalització de l'Administració catalana seria un pas en la bona direcció: abans que un Estat ideal podem exigir una Administració realment forta, competent i independent de la política, subjecta només a la llei i al dret.

A Catalunya, una entitat pública de referència és, entre moltes d'altres, l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron, situat al peu de la serra de Collserola. Amb un equip de 7.000 professionals, 1.146 llits, 45 sales d'operacions i un pressupost anual de 563 milions d'euros, cobreix totes les especialitats i és punter en una vintena d'elles. Els seus metges residents provenen, gairebé meitat i meitat, de Catalunya i de la resta de l'Estat. És una organització digna de destacar. Però ningú en el seu seny es planteja que, amb cada canvi de govern a Catalunya, es pogués canviar el seu gerent o el seu director assistencial. I això, que ens sembla natural en una organització hospitalària com l'esmentada, també ho hauria de ser en el teixit de les direccions generals que estructuren la nostra Administració. Així són les reformes profundes.

Ningú en el seu seny es planteja canviar de gerent a l'Hospital de la Vall d'Hebron amb cada canvi de govern

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra