“Trencar amb els socialistes va ser una ximpleria”

El geògraf i urbanista Jordi Borja (Barcelona, 1941) ho ha estat tot en el municipalisme a Barcelona. Va ser a la cuina de la planificació de la Barcelona de Pasqual Maragall i va ser tinent d’alcalde entre el 1983 i el 1995. Se l’ha reconegut com una de les influències cabdals dels comuns: del seu Observatori DESC van sortir Gerardo Pisarello i Ada Colau. Però el seu barcelonisme ve de lluny: com a fundador de Bandera Roja —en bona part una escissió de militants apartats del PSUC per no combregar amb el comunisme dogmàtic— va ser el responsable de la lluita de barris del partit. Ara publica Bandera Roja. 1968-1974 (Edicions 62), la seva experiència en un experiment polític mitificat i poc conegut.

Pregunta. La imatge que pot haver quedat de Bandera Roja és que sobretot era un partit de joves universitaris de classes mitjanes, benestants, però al llibre queda clar que va tenir una base obrera i d’acció veïnal important. Aquest llibre trenca un estereotip?

Resposta. Bandera Roja va néixer amb vocació de no ser un partit. Al principi ens vam reunir 25 persones, i sí que la gran majoria érem del sector universitari i de l’ensenyament. Bandera Roja havia de ser una revista que servís de coordinació entre els diferents fronts de lluita, social, sindical, de barris, ensenyament, universitària. Més endavant es va crear un nucli de periodistes, amb Fèlix Fanés, Josep Ramoneda, Manuel Campo Vidal, Toni Cano o Carles Guàrdia.

P. Què aporta Bandera Roja al PSUC quan s’integren en aquest partit?

R. En aquell moment hi havia tres pols polítics: primer hi havia nuclis d’esquerres moderats, personatges amb algun suport de sindicalistes catòlics, que anaven de l’MSC a Unió Democràtica. No els menyspreo, però no tenien iniciativa política i continuada. De tant en tant Josep Benet muntava alguna cosa, però estaven més en un món cultural. Teníem una actitud una mica displicent respecte d’ells. Després hi havia el PSUC, que era arreu, i després hi havia els esquerrans com nosaltres. Nosaltres vam aportar al PSUC el cristianisme social, l’eurocomunisme i més flexibilitat ideològica.

P. En el llibre lamenta que Bandera Roja no s’impliqués en l’Assemblea de Catalunya. Aquesta experiència va influir en la seva petició als comuns perquè s’impliqués més en la consulta de l’1-O?

R. Pel que fa a l’Assemblea de Catalunya, el nucli directiu de Bandera Roja creia que eren pactes buits, sense mobilitzar la gent. Hi vam anar a nivell particular Joan Subirats, com a representant de les universitats, Carles Prieto, com a representant dels barris, i jo, però jo no hi volia anar com una mena de Pepito Grillo, demanant més acció política. Pel que fa a l’1-O, tot i que jo no soc independentista, quan hi ha una mobilització social i política amb una base tan popular de classes mitjanes i treballadors... hi va haver una manca d’iniciativa. Els independentistes han comès dos errors importants: un és que l’autodeterminació havia de ser el pas intermedi; i l’altre és que no han arrelat en les classes populars que parlen castellà. Els socialistes i els comuns no vam saber o no vam poder imposar que l’objectiu havia de ser l’autodeterminació i no la declaració d’independència. Quan tens la gent al carrer per unes aspiracions legítimes, el que no pots fer és portar-los contra una paret, i això és el que van fer els polítics independentistes. Jo crec que els comuns no hem tingut la capacitat de convèncer que cal un 60% de suport, i no del 40%. Els comuns i els socialistes ens hauríem d’haver entès per l’autodeterminació i una reforma constitucional. Tothom s’ha equivocat.

P. En un article recent, vostè escrivia que les esquerres no estan còmodes amb el nacionalisme. Tot i això, ERC, la CUP i part dels comuns sembla que sí que estan còmodes amb el nacionalisme català. Sembla que la tesi del seu company a Bandera Roja, Jordi Solé Tura, també s’ha complert: les reclamacions nacionals catalanes són avui més fortes que mai perquè les classes populars s’hi han sumat.

R. Hi ha part d’aquestes classes que sí que s’hi han sumat i n’hi ha que no. Encara estic molt vinculat a Comissions Obreres. La majoria a Comissions no és independentista. En una assemblea local de fa uns mesos, a l’Agustí Prats, independentista i històric de Comissions, la majoria el va xiular! Fa poc, en una presentació d’un llibre a Gijón, gent vinculada a Izquierda Unida, parlant amb un que és molt amic meu, molt procatalà, em va dir: “Nosaltres també pensem que el govern espanyol són uns fills de puta, però quan ens dieu que voleu ser independents, ens sentim menyspreats”. Això és el que no havia de passar.

P. Al llibre diu que el Maig del 68 va servir també per renovar la socialdemocràcia. El filòsof Hans Magnus Enzensberger, a Tumulto, també opina que les revoltes contemporànies serveixen sobretot per renovar el sistema. La revolució catalana també servirà per renovar el sistema espanyol?

R. Jo vaig viure el Maig del 68 al rovell de l’ou, amb escepticisme, perquè la música estava bé, però la lletra no. Les avantguardes polítiques volien acabar amb aquest món, aquesta societat, però això no era el que volia el conjunt de la gent que hi era. Va ser una revolució cultural i social. Va aportar millores sindicals, va canviar els costums, les maneres de vestir, va desmitificar les institucions. Pel que fa a Espanya, si no canvien les cúpules, no ho tinc clar. Amb Quim Torra no es pot anar enlloc. El govern espanyol és poc valent, amb el PP i Ciutadans al davant, que són pura extrema dreta, gent absolutament menyspreable. Quan sento Pablo Casado em venen ganes de vomitar. Hi ha un sector socialista ben intencionat però feble, el de Pedro Sánchez, i després hi ha el dels barons, que són uns vertaders xoriços, que no són ni socialistes, ni demòcrates ni res.

P. Al llibre explica que gent del FRAP va apallissar Solé Tura. Què va succeir?

R. Eren uns bèsties. Ells pretenien que el PCE-ML unifiqués l’extrema esquerra. Ens vam reunir quatre persones en un cafè de París i els vam dir que no estàvem per a això. Un d’ells era parella de la germana del Manuel Castells [el sociòleg, també membre de Bandera Roja]. Nosaltres dormíem a casa d’en Castells. I una matinada van venir aquells dos per nosaltres. Venien amb la pretensió de matar-nos, però un es va fer enrere. Portaven pistoles. A mi no em van trobar perquè la meva habitació estava darrere d’un pati. A Solé Tura el van estossinar amb les culates de les pistoles. Pensaven que així acceptarien les bases de Bandera Roja. Després, aquests dos van passar al PSOE de València i després al PP.

P. Vostè ha estat crític amb els processos participatius en política municipal. Va dir en una entrevista: “No soc un fan del concepte de participació, perquè als ajuntaments progressistes s’ha institucionalitzat i ha acabat essent un instrument de crear consensos passius”. Ha posat com a exemple d’errors la consulta de Jordi Hereu per a la reforma de la Diagonal, i la consulta interna dels comuns que va trencar amb el PSC a l’Ajuntament. Per què són un error?

R. La votació per trencar amb els socialistes va ser una ximpleria. L’Ada [Colau] està acostumada als moviments socials, a organitzacions petites. El pacte firmat amb els socialistes deia que el tema català quedava fora. Els comuns van trencar l’acord. Posats a consultar, per què als militants i no als electors, al conjunt dels ciutadans? Perquè els afecta! Els que van guanyar eren els que tenien ràbia als socialistes. L’Ada se’n va penedir, era contrària a la consulta, però no es va atrevir, es va mantenir neutral.

P. Un dels assumptes en què vostè ha insistit més és en la necessitat de crear un govern per a l’àrea metropolitana, un ens supramunicipal amb voluntat política. Demana retirar competències a l’Estat i l’autonomia per enfortir els municipis. L’obstacle principal d’això és l’estructura d’estats o el nacionalisme català? Pujol desconfiava d’aquesta gran Barcelona.

R. És que jo soc contrari als estats. Tenim 948 municipis, això no té sentit, s’han de fer agrupacions de municipis. Barcelona té una corona on envia els pobres i els problemes. Sabadell, Terrassa, etcètera, per exemple, haurien de ser una altra àrea metropolitana. Però la primera corona de Barcelona hauria de crear una estructura metropolitana on es puguin fer polítiques coherents i redistributives. Municipis amb un govern metropolità i una política fiscal comuna. La Generalitat faria lleis i ordenaria el sistema sanitari o escolar per a tot Catalunya. No sé si el nacionalisme català n’ha estat contrari. Xavier Trias va recuperar l’àrea metropolitana i ara comença a tenir força.