Honorem el pròfug Puigdemont

En la Constitució de Cadis del 1812 hi ha un article que és ideal per a resumir la història de la nació espanyola. És l’article segon: “La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona”. Tot i que el text està redactat sota l’amenaça del Francès, ens pot servir per a criticar les formes i els fons amb què s’ha manifestat la nació espanyola al llarg dels dos últims segles. Perquè dir que la nació no pertany a ningú sinó a tothom és la fal·làcia més dissimulada i dramàtica de l’Espanya contemporània. De les revolucions liberals ençà l’apropiació de la nació per part d’una persona, d’unes famílies, d’unes classes o d’unes elits polítiques, econòmiques i culturals ha estat la norma en «la pell de brau». Així com passa, d’altra banda, en qualsevol galàxia nacionalista. Però, en el cas d’Espanya, hi hagué un temps després de la mort de Franco que va semblar que el nacionalisme espanyol cedia el pas a una nova manera de viure la identitat, menys essencialista i més inclusiva. Com deia el filòsof Xavier Rubert de Ventós en un assaig del 1986, Espanya havia entrat en l’època de la «banalitat», la de la realitat i la normalitat europees en què les autarquies nacionalistes anaven de baixa (vegeu Europa y otros ensayos, Ariel). Però allò fou un miratge —i no és gens casual que el mateix Rubert de Ventós, diputat pel PSC al Congrés espanyol i al Parlament europeu, acabés simpatitzant amb l’independentisme.

L’últim episodi d’aquesta «confiscació» nacional és la reacció de les elits espanyoles davant la complicada amnistia que, en bona llei, demanen els independentistes catalans. Els esbufecs nacionalistes de les vaques velles del PSOE i del PP —els González, els Guerra, els Aznar— i de part del món cultural espanyol són dignes del «¡Vivan las cadenas!». Si els donàrem crèdit, podríem arribar a pensar que les tropes catalanes han desembarcat a la platja del Saler, com deia una pintada catalanista del meu poble de fa molts anys. Fins i tot Antonio Garamendi, cap de la CEOE, ha declarat que els empresaris restaran ferms sota el pal·li de la Constitució i en contra de l’amnistia (als grans empresaris les amnisties sempre els produeixen urticària si no van acompanyades de l’adjectiu “fiscal”). I la cirereta per a tanta indignació ha estat que es puguen parlar llengües altres que el castellà al Congrés dels dos lleons, tan poc feroços avui dia que sembla que s’han adormit.

Precisament són els privilegis del castellà davant la llei el que evidencia que la nació espanyola ha estat el patrimoni —vigilat amb zel i força— d’una sola part del territori espanyol. Que després de tants anys de democràcia haja estat la tossuderia d’un “pròfug” —o “l’aritmètica parlamentària”, segons la premsa menys patriòtica— el que haja fet possible un dret tan bàsic com parlar en la teua llengua en les Corts del teu Estat, no diu massa a favor de l’esperit liberal amb què s’ha “realitzat” la nació espanyola. Sí, Carles Puigdemont ens ha regalat una oportunitat per combatre el “mal de llengües”. I per més que el malabarista Junqueras vulga atribuir-se’n el mèrit, la canonada procedeix de Waterloo.

Ja sé que molts valencians que s’estimen el “nostre català” no compartiran el meu “puigdemontisme”. Però m’hauran de reconèixer que, durant els anys del Botànic, es va fer poc o res perquè poguérem recitar Teodor Llorente a «la Villa y Corte», començant per Ximo Puig, ara tan defensor del català-valencià a Madrid. I heus ací que aquests dies ens trobem amb una garbera de valencians —en l’àmbit polític, cultural i mediàtic— que es presenten com a dadors del “regal” de Puigdemont i pontifiquen sobre com hem de parlar, escriure i fins i tot pensar en valencià. Però aquest “regal” ens ha vingut de Catalunya, en concret de l’independentisme “delictiu”.

Honorem, doncs, el pròfug Puigdemont. Tots els valencians que ens estimem la llengua —amb denominació única de català o de llengua valenciana, amb doble denominació de valencià-català o amb la denominació d’origen que ens proposa el president Mazón de “valenciano de la huerta”— hauríem d’expressar agraïment al fugat de Waterloo, perquè durant uns dies, setmanes o mesos —ja veurem si, passat Nadal, els lleons del Congrés envien a fer la mà els auriculars de traducció simultània— ens ha fet oblidar que la bravesa del valencianisme polític no és més que la bufa del bou. I que no ens en falten mai, de pròfugs tocacollons que obliguen Espanya a acceptar més famílies de les que una nació lliure i independent pot acollir.